Flipped Learning

Em va agradar una frase que vaig trobar en internet atribuïda a l’educadora nord-americana Rita Dunn que deia, que si un xiquet no pot aprendre de la forma en què ensenyem potser hauríem d'ensenyar com ell aprén. I és que l'alumnat que estudia hui en dia als nostres conservatoris, ni aprén de la mateixa forma en què apreníem nosaltres, ni té els mateixos interessos i motivacions, ni se li requereixen les mateixes competències professionals, ni els perfils laborals demandats són els mateixos.

Per això, l’estudi de l’oboé en els nostres conservatoris, a banda de donar importància el vessant interpretatiu també hauria de donar importància a la pràctica creativa, i en general, hauria de fer possible un aprenentatge més globalitzat. En aquest sentit, l’aprenentatge pràctic hauria de fonamentar-se en l’aprenentatge analític i en la comprensió musical de tots els elements del fet musical. Aquest aprenentatge, diríem, de tipus més conceptual, no hauria de produir-se exclusivament des de les assignatures de llenguatge musical, harmonia o història de la música sinó que hauria d’impregnar tot el currículum. M’agrada molt la idea de «teoria en la pràctica». D’aquesta forma, «la partitura» hauria de ser al mateix temps pròleg i epíleg del treball de l’aula convertint-se al mateix temps en el punt de partida sobre el qual es treballen els continguts programats i sent la seua interpretació, en última instància, el reflex de consecucions més globals de construcció d’una formació musical integral.

Un altre aspecte que s’hauria de cuidar és evitar que l’aula d’oboé siga, exclusivament, un espai per a la formació individual perquè l’aprenentatge col·lectiu també ens pot reportar múltiples beneficis. Des del punt de vista psicològic, la classe col·lectiva serveix per a despertar una motivació lúdica entre l’alumnat. És més estimulant, divertida que una classe individual i això pot contribuir a la socialització i al creixement personal. Des del punt de vista epistemològic, la interacció educativa és una font d'enriquiment de l'aprenentatge. A més, el treball col·lectiu pot servir per a desenvolupar la camaraderia i l'autoestima pel sentiment de pertinença a un tot com una aportació del nostre fer individual a la consecució d'un resultat col·lectiu, corregint així, l’excés de competitivitat que els nostres estudiants han tingut sovint. Des del punt de vista tècnic, la classe col·lectiva pot ajudar a millorar la capacitat de sincronització rítmica, així com la precisió en l'afinació. Des del punt de vista ètic, la classe col·lectiva, com ja apuntaven alguns filòsofs grecs, fomenta el creixement ètic de les persones, ja que imposa unes normes de convivència i comportament com respectar el silenci, escoltar als altres i la participació activa, que poden afavorir que el nostre alumnat adquirisquen hàbits, actituds, valors i normes que seran fonamentals per a l'activitat musical.

La metodologia Flipped Learning ve a proposar el que seria un aprenentatge del revés. En essència el model de classe del revés és fer en casa allò que tradicionalment es fa en l’aula. Com que les classes d’instrument són eminentment pràctiques, de treball actiu junt amb l’alumne/a, aplicar aquesta metodologia pot resultar prou senzilla perquè el que es proposa és traslladar a casa una part de l’aprenentatge que sovint en les classes d’instrument passem «per damunt» perquè no implica tocar l’instrument:

• El coneixement del repertori representatiu per a l’oboé (solista, d’orquestra i de música de cambra) i la contextualització del repertori treballat en les classes aprofundint en conceptes harmònics, analítics i històrics.
• El coneixement del mateix instrument, com pot ser el seu origen i la seua evolució històrica; les seues característiques constructives i acústiques; els instruments que formen part de la família de l’oboé; la conservació, manteniment i reparació de l’instrument, etc.
• La comprensió dels diferents processos que hem de seguir per a elaborar les canyes.
• L’escolta activa de música.
• La comprensió de continguts de caràcter tècnic que es poden exposar, així, a tot el grup d’alumnes a la vegada.

Així mateix, un altre aspecte que resulta molt interessant a l’hora d’aplicar aquesta metodologia és la utilització habitual de les TICs en l’aula. La música, al llarg de la seua història, ha integrat tots els avanços tecnològics que s'han anat produint. Pensem, per exemple, en la fonografia, que al segle XX va suposar una autèntica revolució al canviar per complet el concepte de música com a art efímera. 

Enllaçant amb el que he comentat al principi -ensenyar tal i com els alumnes aprenen-, l’ús de les tecnologies ens pot «conectar» millor amb el nostre alumnat perquè són recursos accessibles per a ells i que els resulten molt propers (videoconferències, aplicacions, plataformes online, etc.) i tenen a veure amb la realitat amb què vivim. A més, els recursos tecnològics utilitzats en l’educació musical poden crear ambients de treball que afavoreixen que alumnat siga més autodidacta i que l’adquisició de coneixements siga més completa i conscient millorant la competència d’aprendre a aprendre.